Però entre elles hi havia una novícia, carregada de bona fe i amb veritable vocació religiosa, que no volia seguir les altres germanes en el seu errat camí i els retreia contínuament la vida pecaminosa que portaven. I aleshores, les germanes, per no haver de sentir més el corcó dels constants retrets, la varen tancar amb pany i clau en una cel·la subterrània, molt a prop d'on ara té sortida al riu la sèquia Monar. Durant molts anys, la pobra novícia va restar empresonada a la tètrica cova fins que la persistent humitat, la falta de llum i la mala alimentació, varen fer que li anessin sortint unes escates a tot el cos fins que, poc a poc, va sofrir una metamorfosi total i es va quedar convertida en una mena de cocodril. Però encara que tingués un aspecte repulsiu, la seva santedat i la puresa de la seva ànima varen contribuir d'una altra manera a la transformació del seu cos: li varen sortir a la seva esquena de rèptil unes meravelloses ales de papallona, de lluminosos colors. I així la novícia es va transformar en la Cocollona.

Quan va morir, sola i abandonada, el seu fantasma va començar a ser vist nedant per les aigües del riu Onyar, pels voltants del lloc on havia estat injustament tancada, més o menys entre els actuals pont de Pedra i el pont de les Peixateries Velles. I diuen que, únicament les nits de lluna plena, cap a l'alba, en aquella hora boirosa en què els fantasmes són visibles, aquells gironins que siguin veritablement sensibles poden veure l'espectre mig transparent i borrós d'un cocodril amb ales de papallona que va nedant, amunt i avall, fins que, al primer raig de sol, s'esvaneix.

Jo sóc la Cocollona, el monstre de Girona, les nits de lluna plena, amb pluja o amb serena, passejo per l'Onyar. Vivia en un convent tot ple de mala gent. Estava situat en lloc privilegiat a prop del riu Onyar. Jo era pura i bleda, m'agradava la seda, jo no feia mai bromes ni anava al llit amb homes, ni nedava a l'Onyar. Però les altres monges anaven amb canonges i jo, escandalitzada, volia estar allunyada, molt lluny del riu Onyar. La Mare Superiora no em deixà sortir a fora i em tancà sota terra

en el costat esquerre del nostre riu Onyar. Com que era un lloc humit i pudia a florit i estava ple de rates, em varen sortir escates com carpa de l'Onyar. Em vaig tornar rèptil com si fos cocodril. Del cos monstre semblava, però l'ànima volava, gavina de l'Onyar. Per ser tan bona dona, ales de papallona a l'esquena em van créixer, i així fou com va néixer el monstre de l'Onyar. Amb cos de cocodril, i ales de colors mil, com les de papallona, jo sóc la Cocollona, i nedo per l'Onyar.